Petit balanç

No puc deixar l’agost sense incloure un post al blog.

I no ha estat per falta d’idees o moments que explica el motiu pel qual últimament no estic massa actiu. És més aviat l’eterna deixadesa que a poc a poc se m’encomana després d’un temps d’encetar un projecte que jo mateix he decidit emprendre. És una cosa que “no puc” evitar. Després d’iniciar una empresa amb ganes i il•lusió sempre arriba un moment en el que, la rutina i la mandra s’alien per encomanar-me una desídia impròpia de persones compromeses amb els seves pròpies decisions. Hem passa quan les decisions son obligacions autoimposades. Com que no he de donar comptes a ningú, la meva autodisciplina cau en el pou de l'oblit.

Pot ser algun dia trobaré la manera de mantenir la força (o la responsabilitat) de manera sostinguda sense caure en alts i baixos que em deixen en calces davant el meu propi respecte.

Dit això, fa temps que penso en fer reflexió sobre el temps transcorregut des de que vaig deixar l’enyorada Barcelona. Sis mesos, a punt de set, plens d’experiències intenses que trigaran a perdre’s en els racons del meu pobre caparró, son dignes de consideració.

Soc conscient que la sort que he tingut amb aquest destí, poques persones en poden presumir. La realitat de la cooperació al desenvolupament està plena d’esforços, lluites, superacions, problemes i incoherències que no sempre son salvables. Destins amb problemes de seguretat que cohibeixen la llibertat de moviments, tècnics amb poca experiència, contraparts poc capacitades per desenvolupar-se, sinergies encomanades de paternalisme, processos inacabats, etc. Son el pa de cada dia en la majoria de destins i forcen als cooperants a donar el millor de la seva vida per superar aquestes situacions.

No és el meu cas. Aquí gairebé tot es fàcil. Un país meravellós, ple de racons de somni que motiven per continuar treballant pel seu desenvolupament. Gent amable i cordial que et dona el millor de si mateix quan els correspons amb respecte. Una filosofia de vida interessant amb la que em sento molt identificat. Una cultura propera amb la que puc conversar de tu a tu. Un equip tècnic capacitat per donar qualitat a les activitats que desenvolupen i respostes als problemes que sorgeixen. El recolzament d’una entitat forta i desenvolupada que permet tenir recursos per poder dur a terme la tasca encomanada. Es pot demanar quelcom més?

Hom diria que no, i tindria tota la raó. Aquí no hi ha espai per a la quotidianitat ni per l’avorriment. Tot és descoberta i aprenentatge constant i malgrat les dificultats, que també es troben, només faltaria, encara hi ha forces per superar-les amb l’ajuda de l’experiència i el bagatge personal.

L’única lluita de debò es per assumir tant de privilegi. Tant he honrat als ancestres perquè em beneeixin amb tant de profit? Quan miro al meu voltant la vida no és tant fàcil. Trobo en cada racó autèntics herois i heroïnes que es deixen la pell cada dia per aconseguir un tros de pa que dur-ne a la boca. Perquè l’esforç, la tenacitat i la perseverança no troben sempre la justa recompensa? I quina es la raó per que no estigui jo en la mateixa situació?

I l’única resposta que trobo es que vaig néixer en el lloc i el moment adequat.
Però si aquesta es la diferència que hem separa d’ells, quant de prop m’he de sentir dels germans que varen néixer en altres llocs i moments. No es doncs qüestió de sort? I doncs, no és qüestió de justícia sentir-te que ben bé podries estar en la mateixa situació, tan sols per un cop del destí?

Cada cop em sento més a prop del país i de la gent. Fa temps que vaig deixar de sorprendrem de trobar la fastuosa Mama Cotacachi nevada, ni de sentir com l’airet fresc d’herba humida s’escola pels finestrons del menjador donant la benvinguda cada matí. Fa temps que no em sorprenc per paraules desconegudes. Fa temps que les campanes de l’església no em desperten pel matí.

Serà que tot plegat comença a ser part de mi mateix?