Plou a Cotacachi.

L'aigua cau a bots i barrals i la gent corre en busca de balcons que els aixopluguin de la inesperada beneficència. Darrera la finestra el cor s’encongeix i la melancolia s’escorre per les venes servicials que deixen fluir sense embuts una desesperada sensació. Te trobe a faltar.

Entre la cortina d’aigua busco la teva silueta i no et trobo, tan sols en el record enyorat, soc capaç de trobar els teus ulls verds, com el cor de la mare selva.
Un enfurismat tro em treu de la bola i l’herba considerada em porta amb el seu aroma a les arriscades pendents de la mama Cotacachi, on les ferides obertes per les flames, es suturen gràcies a la beneïda aigua.

Una aigua que farà reviure els brots de vida que ara la mà de l’home sega amb la seva estupidesa.

Una aigua que reverdejarà els camps, omplint-los de vida i tornant-los a l’esplendorosa tarda del cel encès per l’embestida del Déu Sol.

I l’aire s’esmicola deixant-se endur cap al nord en busca del teu coll que atent recull el petó, que t’envio amb tota la força del ser, perquè puguis trobar la vacuna de l’amor sincer que t’ajudi a recuperar l’estat d’ànim perdut en un dia que pot semblar melancòlic, però que es la llavor dels fruits que vindran. T’ho prometo. Vindran.