Heu experimentat mai la Sol·litud?

Heu experimentat mai la Solitud?

No el fet de no estar acompanyat físicament per algú altre, ni buscar la soledat momentània d'un retir espontani...

Solitud compresa com el fet de sentir que no tens a ningú aprop en qui refugiar-te quan necessites un mica de caliu, algú amb qui compartir el que t'amoïna, amb qui xerrar sense preocupar-te del que pensarà de tu perquè saps que coneix cada racó del teu pensament.

Jo no he conegut mai la solitud. He tingut moments de solitud, a vegades els he buscat, però mai he patit la solitud.

Tinc la immensa sort d'haver estat sempre acompanyat d'amics i amigues que han estat a prop i han sabut escoltar-me, comprendre'm i encoratjar-me a tirar endavant...

Amb el temps i l'experiència he aprés a diferenciar l'Amistat d'altres relacions que amb més o menys incidència es creuen, s'incorporen, t'acompanyen momentàniament o simplement trepitgen esborrant la petjada del camí pel que transcorre la teva vida.

Sempre intento donar el millor de mi mateix quan trobo una mirada còmplice encara que tan sols es creui per un instant... la petjada sempre queda marcada al cor de les persones. I per molta distància que hi hagi entre mig, la petjada de l'Amistat no s'esborra, no s'esvaeix... Mai... Però malauradament no cura la soledat.

Que passarà quan manqui el matalàs de l'Amistat?

Un entorn diferent. Una cultura que pot ser no comprèn els teus codis, o que simplement en té uns altres. Una cultura de pas, uns amics de pas... Les fòrmules que fins ara funcionaven pot ser ara ja no extreuen resultat...

Pot ser serà el moment, per fi, de tirar de la mà amiga que sempre ha estat al meu costat. No sempre conegut, mai valorat, però sempre al meu costat.

Pot ser arriba el moment en què cal conèixer-lo millor que mai, aprofundir en una relació inevitable, acceptar-lo tal com és i aprendre a valorar-lo com cal...

Al capdavall és l'únic amic que estarà amb mi la resta dels meus dies i m'acompanyarà sempre fins al final...

Jo mateix.

Punt de partida

Un no sap mai cap a on el portarà el camí que un dia emprén. Pots conèixer el traçat, haver recorregut part del camí, o fins-hi tot haver trepitjat (i entrebancat) les mateixes pedres en innumerables ocasions. Però en el fons saps que sempre hi ha un punt d’incertesa que t'empeny i t’obliga a conèixer altres traçats, altres senders i, pot ser també, altres destins.

Quan a més un s'enfronta al fet d'haver de recòrrer per primer cop un corriol inòspit i desconegut afegeix, al nus inevitable del centre gravitatori, un punt de valor i un granet d'esperança. Un granet que el mou a donar el primer pas perque "espera" trobar quelcom al final del camí.

Però després d'esperar moltes coses durant molts anys i de rebre incerteses d’arreu, te n'adones que es millor deixar que el destí es forji a cada pas, dicidint en cada cruïlla la direcció a escollir, trepitjant amb el peu allà on et sents més segur, descansant de tant en tant al caliu de l’amistat, de l’amor i de la família per reempendre després el camí amb més força si cal.

Sobre les espatlles dus la motxilla de l’experiència d’on beus de l’aigua dels errors i a on emmagatzemes els aprenentatges que vindran.

Jo sempre porto amb mi el meu calidoscopi que em recorda en tot moment que hi han inescrutables formes de veure el món que ens envolta i que quan arribes al destí i voltes la mirada enrera, cap al punt de partida, el camí mai és el que havies previst, ni el destí era tal com te l’esperaves.

Avui emprenc un nou sender, inhòspit i desconegut, però més que mai tinc molt clar quin és el meu destí: recòrrer el sender de l’EXPERIÈNCIA i omplir la meva motxilla de VIDA.

T’apuntes?