Punt de partida

Un no sap mai cap a on el portarà el camí que un dia emprén. Pots conèixer el traçat, haver recorregut part del camí, o fins-hi tot haver trepitjat (i entrebancat) les mateixes pedres en innumerables ocasions. Però en el fons saps que sempre hi ha un punt d’incertesa que t'empeny i t’obliga a conèixer altres traçats, altres senders i, pot ser també, altres destins.

Quan a més un s'enfronta al fet d'haver de recòrrer per primer cop un corriol inòspit i desconegut afegeix, al nus inevitable del centre gravitatori, un punt de valor i un granet d'esperança. Un granet que el mou a donar el primer pas perque "espera" trobar quelcom al final del camí.

Però després d'esperar moltes coses durant molts anys i de rebre incerteses d’arreu, te n'adones que es millor deixar que el destí es forji a cada pas, dicidint en cada cruïlla la direcció a escollir, trepitjant amb el peu allà on et sents més segur, descansant de tant en tant al caliu de l’amistat, de l’amor i de la família per reempendre després el camí amb més força si cal.

Sobre les espatlles dus la motxilla de l’experiència d’on beus de l’aigua dels errors i a on emmagatzemes els aprenentatges que vindran.

Jo sempre porto amb mi el meu calidoscopi que em recorda en tot moment que hi han inescrutables formes de veure el món que ens envolta i que quan arribes al destí i voltes la mirada enrera, cap al punt de partida, el camí mai és el que havies previst, ni el destí era tal com te l’esperaves.

Avui emprenc un nou sender, inhòspit i desconegut, però més que mai tinc molt clar quin és el meu destí: recòrrer el sender de l’EXPERIÈNCIA i omplir la meva motxilla de VIDA.

T’apuntes?