Tinc una mania inconfessable - Pau Alabajos
Tinc una mania inconfessable
i és que m'encanta cabussar-me
en els teus ulls
tocar-te en silenci,
besar-te lentament
per tot el cos.
L'alba ens sorprèn
mirant-nos tendrament
després de la batalla
sempre ve la calma,
des de teu llit tot sembla diferent.
Tinc una mania incontrolable
i es que m'agrada mossegar-te en el bescoll,
ficar-te les mans per dins de la brusa
i jugar amb els teus pits.
I arrancar els botons dels teus pantalons,
amb tant poca destresa
que redolen per terra
com si foren
dos gladiadors.
Ja no aguante més,
vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral,
quina sensació d'immortalitat,
com si tan sols existirem en el món nosaltres dos,
com si acariciara els núvols amb les mans...
Sent una alegria irreprimible
cada vegada que em desperte
al teu costat,
i em ve a la memòria
la nit increïble
que se n'ha anat volant.
Isc al carrer,
camine entre la gent,
és hora de somriure,
és el moment d'escriure
cançons que parlen del present.
Ja no aguante més,
vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral,
quina sensació d'immortalitat,
com si tan sols existirem en el món nosaltres dos,
com si acariciara els núvols amb les mans...
Ja no aguante més,
vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral,
quina sensació d'immortalitat,
com si tan sols existirem en el món nosaltres dos,
com si el temps es detinguera en aquest mateix instant
com si acariciara els núvols amb les mans, amb les mans...
24/10/2009
22/10/2009
11/09/2009
Papa cuéntame otra vez (Ismael serrano)
Papá cuéntame otra vez ese cuento tan bonito
de gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo,
y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana,
y canciones de los Rolling, y niñas en minifalda.
Papá cuéntame otra vez todo lo que os divertisteis
estropeando la vejez a oxidados dictadores,
y cómo cantaste Al Vent y ocupasteis la Sorbona
en aquel mayo francés en los días de vino y rosas.
Papá cuéntame otra vez esa historia tan bonita
de aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia,
y cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo,
y como desde aquel día todo parece más feo.
Papá cuéntame otra vez que tras tanta barricada
y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada,
al final de la partida no pudisteis hacer nada,
y bajo los adoquines no había arena de playa.
Fue muy dura la derrota: todo lo que se soñaba
se pudrió en los rincones, se cubrió de telarañas,
y ya nadie canta Al Vent, ya no hay locos ya no hay parias,
pero tiene que llover aún sigue sucia la plaza.
Queda lejos aquel mayo, queda lejos Saint Denis,
que lejos queda Jean Paul Sartre, muy lejos aquel París,
sin embargo a veces pienso que al final todo dio igual:
las ostias siguen cayendo sobre quien habla de más.
Y siguen los mismos muertos podridos de crueldad.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
de gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo,
y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana,
y canciones de los Rolling, y niñas en minifalda.
Papá cuéntame otra vez todo lo que os divertisteis
estropeando la vejez a oxidados dictadores,
y cómo cantaste Al Vent y ocupasteis la Sorbona
en aquel mayo francés en los días de vino y rosas.
Papá cuéntame otra vez esa historia tan bonita
de aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia,
y cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo,
y como desde aquel día todo parece más feo.
Papá cuéntame otra vez que tras tanta barricada
y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada,
al final de la partida no pudisteis hacer nada,
y bajo los adoquines no había arena de playa.
Fue muy dura la derrota: todo lo que se soñaba
se pudrió en los rincones, se cubrió de telarañas,
y ya nadie canta Al Vent, ya no hay locos ya no hay parias,
pero tiene que llover aún sigue sucia la plaza.
Queda lejos aquel mayo, queda lejos Saint Denis,
que lejos queda Jean Paul Sartre, muy lejos aquel París,
sin embargo a veces pienso que al final todo dio igual:
las ostias siguen cayendo sobre quien habla de más.
Y siguen los mismos muertos podridos de crueldad.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
10/09/2009
Los Nadies. (de Eduardo Galeano)
Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en llovizna cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho o empiecen el año cambiando de escoba.
Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folclore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre sino numero.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.
Eduardo Galeano.
Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folclore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre sino numero.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.
Eduardo Galeano.
27/08/2009
Petit balanç
No puc deixar l’agost sense incloure un post al blog.
I no ha estat per falta d’idees o moments que explica el motiu pel qual últimament no estic massa actiu. És més aviat l’eterna deixadesa que a poc a poc se m’encomana després d’un temps d’encetar un projecte que jo mateix he decidit emprendre. És una cosa que “no puc” evitar. Després d’iniciar una empresa amb ganes i il•lusió sempre arriba un moment en el que, la rutina i la mandra s’alien per encomanar-me una desídia impròpia de persones compromeses amb els seves pròpies decisions. Hem passa quan les decisions son obligacions autoimposades. Com que no he de donar comptes a ningú, la meva autodisciplina cau en el pou de l'oblit.
Pot ser algun dia trobaré la manera de mantenir la força (o la responsabilitat) de manera sostinguda sense caure en alts i baixos que em deixen en calces davant el meu propi respecte.
Dit això, fa temps que penso en fer reflexió sobre el temps transcorregut des de que vaig deixar l’enyorada Barcelona. Sis mesos, a punt de set, plens d’experiències intenses que trigaran a perdre’s en els racons del meu pobre caparró, son dignes de consideració.
Soc conscient que la sort que he tingut amb aquest destí, poques persones en poden presumir. La realitat de la cooperació al desenvolupament està plena d’esforços, lluites, superacions, problemes i incoherències que no sempre son salvables. Destins amb problemes de seguretat que cohibeixen la llibertat de moviments, tècnics amb poca experiència, contraparts poc capacitades per desenvolupar-se, sinergies encomanades de paternalisme, processos inacabats, etc. Son el pa de cada dia en la majoria de destins i forcen als cooperants a donar el millor de la seva vida per superar aquestes situacions.
No és el meu cas. Aquí gairebé tot es fàcil. Un país meravellós, ple de racons de somni que motiven per continuar treballant pel seu desenvolupament. Gent amable i cordial que et dona el millor de si mateix quan els correspons amb respecte. Una filosofia de vida interessant amb la que em sento molt identificat. Una cultura propera amb la que puc conversar de tu a tu. Un equip tècnic capacitat per donar qualitat a les activitats que desenvolupen i respostes als problemes que sorgeixen. El recolzament d’una entitat forta i desenvolupada que permet tenir recursos per poder dur a terme la tasca encomanada. Es pot demanar quelcom més?
Hom diria que no, i tindria tota la raó. Aquí no hi ha espai per a la quotidianitat ni per l’avorriment. Tot és descoberta i aprenentatge constant i malgrat les dificultats, que també es troben, només faltaria, encara hi ha forces per superar-les amb l’ajuda de l’experiència i el bagatge personal.
L’única lluita de debò es per assumir tant de privilegi. Tant he honrat als ancestres perquè em beneeixin amb tant de profit? Quan miro al meu voltant la vida no és tant fàcil. Trobo en cada racó autèntics herois i heroïnes que es deixen la pell cada dia per aconseguir un tros de pa que dur-ne a la boca. Perquè l’esforç, la tenacitat i la perseverança no troben sempre la justa recompensa? I quina es la raó per que no estigui jo en la mateixa situació?
I l’única resposta que trobo es que vaig néixer en el lloc i el moment adequat.
Però si aquesta es la diferència que hem separa d’ells, quant de prop m’he de sentir dels germans que varen néixer en altres llocs i moments. No es doncs qüestió de sort? I doncs, no és qüestió de justícia sentir-te que ben bé podries estar en la mateixa situació, tan sols per un cop del destí?
Cada cop em sento més a prop del país i de la gent. Fa temps que vaig deixar de sorprendrem de trobar la fastuosa Mama Cotacachi nevada, ni de sentir com l’airet fresc d’herba humida s’escola pels finestrons del menjador donant la benvinguda cada matí. Fa temps que no em sorprenc per paraules desconegudes. Fa temps que les campanes de l’església no em desperten pel matí.
Serà que tot plegat comença a ser part de mi mateix?
I no ha estat per falta d’idees o moments que explica el motiu pel qual últimament no estic massa actiu. És més aviat l’eterna deixadesa que a poc a poc se m’encomana després d’un temps d’encetar un projecte que jo mateix he decidit emprendre. És una cosa que “no puc” evitar. Després d’iniciar una empresa amb ganes i il•lusió sempre arriba un moment en el que, la rutina i la mandra s’alien per encomanar-me una desídia impròpia de persones compromeses amb els seves pròpies decisions. Hem passa quan les decisions son obligacions autoimposades. Com que no he de donar comptes a ningú, la meva autodisciplina cau en el pou de l'oblit.
Pot ser algun dia trobaré la manera de mantenir la força (o la responsabilitat) de manera sostinguda sense caure en alts i baixos que em deixen en calces davant el meu propi respecte.
Dit això, fa temps que penso en fer reflexió sobre el temps transcorregut des de que vaig deixar l’enyorada Barcelona. Sis mesos, a punt de set, plens d’experiències intenses que trigaran a perdre’s en els racons del meu pobre caparró, son dignes de consideració.
Soc conscient que la sort que he tingut amb aquest destí, poques persones en poden presumir. La realitat de la cooperació al desenvolupament està plena d’esforços, lluites, superacions, problemes i incoherències que no sempre son salvables. Destins amb problemes de seguretat que cohibeixen la llibertat de moviments, tècnics amb poca experiència, contraparts poc capacitades per desenvolupar-se, sinergies encomanades de paternalisme, processos inacabats, etc. Son el pa de cada dia en la majoria de destins i forcen als cooperants a donar el millor de la seva vida per superar aquestes situacions.
No és el meu cas. Aquí gairebé tot es fàcil. Un país meravellós, ple de racons de somni que motiven per continuar treballant pel seu desenvolupament. Gent amable i cordial que et dona el millor de si mateix quan els correspons amb respecte. Una filosofia de vida interessant amb la que em sento molt identificat. Una cultura propera amb la que puc conversar de tu a tu. Un equip tècnic capacitat per donar qualitat a les activitats que desenvolupen i respostes als problemes que sorgeixen. El recolzament d’una entitat forta i desenvolupada que permet tenir recursos per poder dur a terme la tasca encomanada. Es pot demanar quelcom més?
Hom diria que no, i tindria tota la raó. Aquí no hi ha espai per a la quotidianitat ni per l’avorriment. Tot és descoberta i aprenentatge constant i malgrat les dificultats, que també es troben, només faltaria, encara hi ha forces per superar-les amb l’ajuda de l’experiència i el bagatge personal.
L’única lluita de debò es per assumir tant de privilegi. Tant he honrat als ancestres perquè em beneeixin amb tant de profit? Quan miro al meu voltant la vida no és tant fàcil. Trobo en cada racó autèntics herois i heroïnes que es deixen la pell cada dia per aconseguir un tros de pa que dur-ne a la boca. Perquè l’esforç, la tenacitat i la perseverança no troben sempre la justa recompensa? I quina es la raó per que no estigui jo en la mateixa situació?
I l’única resposta que trobo es que vaig néixer en el lloc i el moment adequat.
Però si aquesta es la diferència que hem separa d’ells, quant de prop m’he de sentir dels germans que varen néixer en altres llocs i moments. No es doncs qüestió de sort? I doncs, no és qüestió de justícia sentir-te que ben bé podries estar en la mateixa situació, tan sols per un cop del destí?
Cada cop em sento més a prop del país i de la gent. Fa temps que vaig deixar de sorprendrem de trobar la fastuosa Mama Cotacachi nevada, ni de sentir com l’airet fresc d’herba humida s’escola pels finestrons del menjador donant la benvinguda cada matí. Fa temps que no em sorprenc per paraules desconegudes. Fa temps que les campanes de l’església no em desperten pel matí.
Serà que tot plegat comença a ser part de mi mateix?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
